J.D.Salinger és un cas excepcional en el panorama de la literatura universal. Autor d'un dels llibres més venuts, llegits i recomenats The Catcher in the Rye (traduït aquí com El vigilant del camp de sègol), autor frugal des d'aleshores, voluntariament retirat del món literari i pledejant constantment per preservar la seva intimitat.
La novela discorre al llarg dels tres dies que van de l'expulsió de l'escola fins al vaguejar per Nova York del protagonista, un adolescent inadaptat i tremendament sòl. En un moment de l'obra Salinger descriu les sensacions del protagonista i la visió del Museu d'Història Natural en un passatge que podria figurar ben bé en un tractat de museologia:
La novela discorre al llarg dels tres dies que van de l'expulsió de l'escola fins al vaguejar per Nova York del protagonista, un adolescent inadaptat i tremendament sòl. En un moment de l'obra Salinger descriu les sensacions del protagonista i la visió del Museu d'Història Natural en un passatge que podria figurar ben bé en un tractat de museologia:
Em coneixia tot això dels museus com un llibre. La Phoebe [es tracta de la germana petita del protagonista] anava a la mateixa escola on jo havia anat de petit, i sempre hi voltàvem. Teníem una mestra, la senyoreta Aigletinger, que ens portava al museu gairebé cada coi de dissabte. A vegades ens miràvem els animals i a vegades ens miràvem totes les coses que havien fet els indis a l'antiguitat. Ceràmica i cistells de palla i coses d'aquestes. Quan hi penso em poso molt content. Ara i tot. Recordo que quan ja havíem vist totes les coses índies, normalment anàvem a veure alguna pel·lícula en un auditori molt gran. Colom. Sempre feien Colom descobrint Amèrica, suant tinta perquè en Ferran i la Isabel li deixin pasta per comprar barcos, i després els mariners amotinant-se-li i d'això. A ningú no li importava un rave en Colom, però sempre portaves molts de caramels i xiclets i coses, i a dins de l'auditori feia tan bona olor! Sempre feia olor com si a fora plogués, encara que no ho fes, i tu estaves a l'únic lloc sec, agradable i còmode del món. M'encantava aquell coi de museu. Recordo que havies de passar per la Sala Índia per anar a l'auditori. Era una habitació llarga, llarga, i se suposava que només podies parlar en veu baixa. La mestra anava primer, després la classe. Anàveu dues fileres de nanos, i et tocava un company. La majoria de les vegades, el meu company era una nena que es deia Gertrude Levine. Sempre et volia agafar la mà, i sempre tenia la mà enganxosa o suada o una cosa per l'estil. El terra era de pedra, i si tenies boles a la mà i les deixaves anar, saltaven una bogeria per tot el terra i feien un gran escàndol, i la mestra feia parar la classe i anava cap endarrera per veure què cony passava. Mai no s'emprenyava, però, la senyoreta Aigletinger. Després passaves pel costat d'una canoa índia de guerra, llarga, llarga, tan llarga com tres cois de Cadillacs seguits, amb cap a vint indis a dins, alguns remant, alguns només fenta cara de durs, i tots amb pintura de guerra per tota la cara. Hi havia un tio que feia molta por al final de la canoa, amb una màscara. Era el doctor bruixot. Em psava la pell de gallina, però m'agradava de totes maneres. Una altra cosa, si tocaves un dels rems o alguna cosa d'aquestes quan passaves, un dels guardes et deia: -"No toqueu res, nens"- però sempre una deia amb una veu amable, no pas com un coi de policia ni res. Després passaves pel costat d'una gran vitrina de vidre, amb indis a dins fregant pals per fer foc, i una squaw teixint una manta.
L'squaw que teixia la manta estava com inclinada, i li podies veure el pit i d'això. Tots hi fotíem un bon cop d'ull, les noies i tot, perquè només eren nenes i tenien tant de pit com nosaltres. Després, just abans d'entrar dins l'auditori, just al costat de les portes, hi havia aquell esquimal. Seia a la vora d'un forat en un llac gelat, i pescava pel forat. Tenia un parell de peixos vora el forat, que ja havia pescat. Hosti, aquell museu estava ple de vitrines de vidre. Encara n'hi havia més a dalt, amb cérvols a dins, bevent en una bassa, i ocells volant cap al sud per passar l'hivern. Els ocells de més a prop eren dissecats i penjats amb fils, i els del fons només eren pintats a la paret, però tots semblava que volaven de debò cap al sud, i si ajupies el cap i te'ls miraves de cap per avall, encara semblava que tinguessin més pressa per anar cap al sud. El millor d'aquell museu, però, era que tot estava sempre al mateix lloc. Ningú no es movia. Hi podies anar cent mil vegades i aquell esquimal encara acabava de pescar aquells dos peixos, els ocells encara volaven cap al sud, els cérvols encara bevien en aquella bassa, amb les seves banyes precioses i les seves cames primes i precioses, i aquella squaw amb el pit nu encara teixia la mateixa manta. Ningú no canviava. L'única cosa diferent eres tu. No eres pas gaire més vell ni res. No era això, ben bé. Eres diferent, i prou. Aquest cop portaves un abric. O el nano que tenies de company de fila l'última vegada havia agafat escarlatina i ara tenies un company nou. O feia la classe una substituta, en compte de la senyoreta Aigletinger. O havies sentit que el teu pare i la teva mare es barallaven al lavabo. O potser només havies vist pel carrer una d'aquelles basses amb arcs de Sant Martí de benzina. Vull dir que eres diferent d'alguna manera. No puc explicar què vull dir. I, encara que pogués, no sé si en tindria ganes.
Subscriu-te a Musamusae per Email
