el museu com a coartada

Que vana és la mortal felicitat!
Tan sols si haguessin entès correctament els límits de la benaurança;
I que la perfecció a la terra
És més que allò que els déus poden concedir
Les bestioles s’haurien quedat
Satisfetes amb els seus ministres i amb el seu govern
Però elles a cada fracàs,
Com ànimes perdudes, sense empara,
Maleïen polítics, tropa i flota:
“A baix els tramposos!” tothom s’exclamava.
Malgrat saber els propis enganys,
Cruelment no els suportaven en els altres

Un que s’havia fet ric com un príncep
Enganyant el seu amo, el rei i els miserables,
Tenia les penques d’exclamar-se: “Aquesta terra s’ha de fondre,
Per tots aquests fraus”. I en qui pensava, doncs,
Tot exclamant-se així el brivall sermonejaire?
En un guanter que xai per cabrit dava.

El rusc esvalotat o els tramposos convertits en gent honrada és el poema central de la coneguda Faula de les Abelles de Bernard de Mandeville publicat per primera vegada el 1705.

El "Milagro de la Muela" tindria tots els ingredients per a una adaptació a l'Espanya dels anys daurats de la gran bombolla immobiliària de la faula de Mandeville.

La Muela és l'escenari d'aquesta representació on l'avaricia i el luxe, aglutinada per l'enveja i la vanitat, alimentaven l'insensatesa més gran. Escrivia Mandeville:

L’arrel de tots els mals, l’avarícia, que és vici,
D’allò més cargolat i verinós,
Era llavors esclau de la llarguesa,
Aquest noble pecat; i el luxe
Donava ocupació a un milió de pobres.
I uns altres tants mercès a l’orgull més odiós,
trufat d’enveja i vanitat, feien la seva indústria

La Muela és també una història de complicitats, de calderilla ben repartida i una creença hipnòtica en el Miracle.

La Muela ja té el nom estampat en la crònica de les malvestats urbanístiques que el Parlament Europeu acaba de treure a la llum.

Tan sols si haguessin entès correctament els límits de la benaurança;
En tots els oficis i en totes les condicions hi havia alguna estafa,
En cap estat no mancava la impostura.

A La Muela els museus ocultaven la manca dels equipaments més elementals per a la vida local. Els museus serviren de coartada: el Museo del Viento, el Museo del Aceite i el Museo de la Vida

A tot arreu tot era ple de vici,
Però el conjunt de tot en feia un paradís;
En pau lloades i en la guerra temudes
Les abelles desvetllaven l'estima dels veïns
I pròdigues de riquesa i de vida,
Dels altres ruscos eren un mirall
Benaurances els duia aquell estat;
Per fer-los grans servien els seus crims.
I la virtut que dels polítics
Havia après milers de trucs i enginys,
Per la seva boníssima influència,
Amb el vici s'havien fet amics:
El més canalla d'entre la multitud
Al bé comú donava algun profit.