dissabte, 28 de març de 2009

el futurisme: de Gabriel Alomar a Marinetti

Berlusconi es prepara per escenificar la seva indiscutible hegemonia present i futura en el panorama polític italià (via el País). De moment el seu hereu, Fini, actual president de la Cambra de Diputats i durant anys dirigent de l'Aliança Nacional ha segellat definitivament el postfeixisme del Moviment Social Italià.
Una de les apostes de Fini en el govern italià, la Ministra de Joventut Georgia Meloni anunciava dies enrere a Reggio Calabria els actes de commemoració del centenari del Manifest Futurista de Marinetti: Il Futurismo non è morto. Il Futurismo è insito nella società italiana perché è uno slancio verso il futuro che noi dobbiamo assolutamente valorizzare, declarava un seu assessor.
Marinetti i el seu manifest provocador té molt a veure amb l'excel·lència dels italians pel disseny i les arts. Avui la lectura sobta per l'utilització de substantius contundents: perill, audàcia, velocitat, lluita, guerra o destrucció.
Uns anys abans de la proclama de Marinetti, el juny de 1904, Gabriel Alomar llençava la seva pròpia proclama futurista en una conferència a l'Ateneu Barcelonès. A la conferència d'Alomar en seguí una revista de curta durada Futurisme, allunyada però dels plantejaments de fons d'Alomar. L'inactual futurista Alomar, com el descrivia Gaziel, s'hagué d'acontentar amb una paternitat manllevada més tard per l'arrauxada personalitat de Marinetti.
El Futurisme d'Alomar, que res tenia a veure amb el de Marinetti, desvestit de tota fascinació per la tècnica i centrat en l'aspecte humanista, era la direcció que emprenia l'home superior, projectat al futur, conciutadà del món, d'alts ideals estètics. Una anada endavant plena de contratemps i d'esperances per igual com recordava el seu poema Sonet Inicial, publicat a l'Almanac de l'Esquella de la Torratxa el 1909 a la pàgina 7.

........
Sobre'l primer de janer, la meva copa s'alça; i l'escuma,
desbordant, s'escampa per la futuritat desconeguda
dels dies que's desperten. Aleshores veig, com els catorze
pilars d'un sonet de marbre,

les belleses que naixeran sota l'astre protector de l'Any Novell,
els petons que s'hi cambiaran, ensaborits de boca a boca,
les nits d'amor que s'hi fruiran,
els juraments d'eternitat que s'hi mentiran;

i després d'aquest quartet en marbre rosa, un quartet en
marbre negre on se canti

els dolors que s'hi sofriran,
les decepcions dels ideals que hi moriran,
les vides fallides que hi espiraran,
les traicions amorosas que s'hi evidenciaran.

Aleshores, en dues rengleres paraleles, avancen els
dos tercets que diuen, l'un, en jaspí vermell,

els ensomnis de gloria que s'hi passaran,
les belles estrofes que s'hi construiran,
les victories sobre la natura enemiga que s'hi guanyaran,

i l'altre tercet, granític, on se resolen en símbol

els pobles que s'hi llibertaran,
les multituts que s'hi ciutadanisaran,
les humanitats que hi seran rescatades o redemptes,

i que, com una corona, cenyiran l'anyada en el darrer
vers de l'estrofa de pedra.