dijous, 2 de juliol de 2009

J.D.Salinger i els museus

J.D.Salinger és un cas excepcional en el panorama de la literatura universal. Autor d'un dels llibres més venuts, llegits i recomenats The Catcher in the Rye (traduït aquí com El vigilant del camp de sègol), autor frugal des d'aleshores, voluntariament retirat del món literari i pledejant constantment per preservar la seva intimitat.
La novela discorre al llarg dels tres dies que van de l'expulsió de l'escola fins al vaguejar per Nova York del protagonista, un adolescent inadaptat i tremendament sòl. En un moment de l'obra Salinger descriu les sensacions del protagonista i la visió del Museu d'Història Natural en un passatge que podria figurar ben bé en un tractat de museologia:

Em coneixia tot això dels museus com un llibre. La Phoebe [es tracta de la germana petita del protagonista] anava a la mateixa escola on jo havia anat de petit, i sempre hi voltàvem. Teníem una mestra, la senyoreta Aigletinger, que ens portava al museu gairebé cada coi de dissabte. A vegades ens miràvem els animals i a vegades ens miràvem totes les coses que havien fet els indis a l'antiguitat. Ceràmica i cistells de palla i coses d'aquestes. Quan hi penso em poso molt content. Ara i tot. Recordo que quan ja havíem vist totes les coses índies, normalment anàvem a veure alguna pel·lícula en un auditori molt gran. Colom. Sempre feien Colom descobrint Amèrica, suant tinta perquè en Ferran i la Isabel li deixin pasta per comprar barcos, i després els mariners amotinant-se-li i d'això. A ningú no li importava un rave en Colom, però sempre portaves molts de caramels i xiclets i coses, i a dins de l'auditori feia tan bona olor! Sempre feia olor com si a fora plogués, encara que no ho fes, i tu estaves a l'únic lloc sec, agradable i còmode del món. M'encantava aquell coi de museu. Recordo que havies de passar per la Sala Índia per anar a l'auditori. Era una habitació llarga, llarga, i se suposava que només podies parlar en veu baixa. La mestra anava primer, després la classe. Anàveu dues fileres de nanos, i et tocava un company. La majoria de les vegades, el meu company era una nena que es deia Gertrude Levine. Sempre et volia agafar la mà, i sempre tenia la mà enganxosa o suada o una cosa per l'estil. El terra era de pedra, i si tenies boles a la mà i les deixaves anar, saltaven una bogeria per tot el terra i feien un gran escàndol, i la mestra feia parar la classe i anava cap endarrera per veure què cony passava. Mai no s'emprenyava, però, la senyoreta Aigletinger. Després passaves pel costat d'una canoa índia de guerra, llarga, llarga, tan llarga com tres cois de Cadillacs seguits, amb cap a vint indis a dins, alguns remant, alguns només fenta cara de durs, i tots amb pintura de guerra per tota la cara. Hi havia un tio que feia molta por al final de la canoa, amb una màscara. Era el doctor bruixot. Em psava la pell de gallina, però m'agradava de totes maneres. Una altra cosa, si tocaves un dels rems o alguna cosa d'aquestes quan passaves, un dels guardes et deia: -"No toqueu res, nens"- però sempre una deia amb una veu amable, no pas com un coi de policia ni res. Després passaves pel costat d'una gran vitrina de vidre, amb indis a dins fregant pals per fer foc, i una squaw teixint una manta.
L'squaw que teixia la manta estava com inclinada, i li podies veure el pit i d'això. Tots hi fotíem un bon cop d'ull, les noies i tot, perquè només eren nenes i tenien tant de pit com nosaltres. Després, just abans d'entrar dins l'auditori, just al costat de les portes, hi havia aquell esquimal. Seia a la vora d'un forat en un llac gelat, i pescava pel forat. Tenia un parell de peixos vora el forat, que ja havia pescat. Hosti, aquell museu estava ple de vitrines de vidre. Encara n'hi havia més a dalt, amb cérvols a dins, bevent en una bassa, i ocells volant cap al sud per passar l'hivern. Els ocells de més a prop eren dissecats i penjats amb fils, i els del fons només eren pintats a la paret, però tots semblava que volaven de debò cap al sud, i si ajupies el cap i te'ls miraves de cap per avall, encara semblava que tinguessin més pressa per anar cap al sud. El millor d'aquell museu, però, era que tot estava sempre al mateix lloc. Ningú no es movia. Hi podies anar cent mil vegades i aquell esquimal encara acabava de pescar aquells dos peixos, els ocells encara volaven cap al sud, els cérvols encara bevien en aquella bassa, amb les seves banyes precioses i les seves cames primes i precioses, i aquella squaw amb el pit nu encara teixia la mateixa manta. Ningú no canviava. L'única cosa diferent eres tu. No eres pas gaire més vell ni res. No era això, ben bé. Eres diferent, i prou. Aquest cop portaves un abric. O el nano que tenies de company de fila l'última vegada havia agafat escarlatina i ara tenies un company nou. O feia la classe una substituta, en compte de la senyoreta Aigletinger. O havies sentit que el teu pare i la teva mare es barallaven al lavabo. O potser només havies vist pel carrer una d'aquelles basses amb arcs de Sant Martí de benzina. Vull dir que eres diferent d'alguna manera. No puc explicar què vull dir. I, encara que pogués, no sé si en tindria ganes.




Sala amb diorames del American Museum of Natural History Fotografia de 1939. Més imatges a aquí

diumenge, 26 d’abril de 2009

Obrint les API del museu

Si haguessim de classificar els museus respecte a l'ús de les Tecnologies de l'Informació i la Comunicació podriem establir tres grups principals: El primer correspondria als museus que no han sobrepassat l'estadi evolutiu de l'arqueologia del web. El segon grup abastaria tots aquells museus que han enfilat rumb als territoris de la web 2.0. I, finalment, el tercer grup és el que ocupa en solitari el Brooklyn Museum of Art.
El Brooklyn Museum of Art sempre un pas endavant de la resta i rebent el reconeixement de la comunitat de museòlegs nordamericans. A principis de març el Brooklyn publicava les seves API (via Electronic Museum).
L'obertura de les Apis demostra la solvència de l'equip del Brooklyn en el món de la web 2.o i la valentia per augmentar l'oferta destinada a la comunitat d'usuaris en els serveis en línea del Brooklyn Museum. Demostra també la convicció que els programadors i els usuaris de les API són els aliats indispensables per a l'equip del museu per explorar els territoris 2.0.

dimecres, 22 d’abril de 2009

el terratrèmol dels Abruzos: entre el passat i el futur

Salusti, el gran cronista romà, va nèixer l'any 86 abans de la nostra era en un poblet al límit de la regió dels Sabins; Amiterno. Aquest poble, a poc més de 20 km. de l'Aquila, conservava fins fa poc una de les restes romanes més impressionants de la regió; l'amfiteatre i multitud de restes exposades a la Fortezza Spagnola de l'Aquila tranformada ja fa anys en el Museo Nazionale d'Abruzzo.
El terratrèmol de principis de mes i les rèpliques següents han trasbalsat tràgicament la vida d'aquesta regió i han extés la destrossa per aquest ric patrimoni.
Al llegat del passat, devastat per les forces tel·lùriques, s'hi sobreposa un futur dolorós pels habitants d'aquesta regió dels Abruzos. La seva tragèdia ha desvetllat un ampli moviment solidari arreu i iniciatives legislatives per ajudar a la reconstrucció. La vida quotidiana es repren amb la normalitat que les circumstàncies permeten. De moment els més petits han tornat a les classes a l'escola del camp de refugiats.
Advierte que no son los ejércitos ni los tesoros la seguridad de un reino, sino los amigos, los cuales ni se ganan por las armas ni se compran con el oro: la buena fe y el obsequio los produce.



Ver Abruzzo - Provincia L'Aquila - Terremoto 6-4-2009

divendres, 17 d’abril de 2009

videoteca 2.0: ArtBabble

A principis d'aquest mes es presentava un nou recurs web 2.0; el portal ArtBabble (via Open Culture).
El portal vol aplegar les produccions visuals de diferents institucions que ara es podien visualitzar únicament en els espais webs de cada museu o en els canals propis de YouTube.
La iniciativa del Indianapolis Museum of Art és un pas endavant en l'exploració de les possibilitats del web 2.0 aplicades als museus: és una iniciativa oberta a altres museus i centres documentals, és una iniciativa que permet enriquir el material a partir dels comentaris dels usuaris, és una inciativa que orienta els recursos públics cap al territori del web 2.0, és una iniciativa que afegeix valor i coneixement als paticipants.
De moment, més de 200 produccions a l'abast de l'interessat i una oportunitat per cercar alternatives a la crisi.




dimecres, 15 d’abril de 2009

el museu com a coartada


Que vana és la mortal felicitat!
Tan sols si haguessin entès correctament els límits de la benaurança;
I que la perfecció a la terra
És més que allò que els déus poden concedir
Les bestioles s’haurien quedat
Satisfetes amb els seus ministres i amb el seu govern
Però elles a cada fracàs,
Com ànimes perdudes, sense empara,
Maleïen polítics, tropa i flota:
“A baix els tramposos!” tothom s’exclamava.
Malgrat saber els propis enganys,
Cruelment no els suportaven en els altres

Un que s’havia fet ric com un príncep
Enganyant el seu amo, el rei i els miserables,
Tenia les penques d’exclamar-se: “Aquesta terra s’ha de fondre,
Per tots aquests fraus”. I en qui pensava, doncs,
Tot exclamant-se així el brivall sermonejaire?
En un guanter que xai per cabrit dava.


El rusc esvalotat o els tramposos convertits en gent honrada és el poema central de la coneguda Faula de les Abelles de Bernard de Mandeville publicat per primera vegada el 1705.
El "Milagro de la Muela" tindria tots els ingredients per a una adaptació a l'Espanya dels anys daurats de la gran bombolla immobiliària de la faula de Mandeville.
La Muela és l'escenari d'aquesta representació on l'avaricia i el luxe, aglutinada per l'enveja i la vanitat, alimentaven l'insensatesa més gran. Escrivia Mandeville:

L’arrel de tots els mals, l’avarícia, que és vici,
D’allò més cargolat i verinós,
Era llavors esclau de la llarguesa,
Aquest noble pecat; i el luxe
Donava ocupació a un milió de pobres.
I uns altres tants mercès a l’orgull més odiós,
trufat d’enveja i vanitat, feien la seva indústria


La Muela és també una història de complicitats, de calderilla ben repartida i una creença hipnòtica en el Miracle.
La Muela ja té el nom estampat en la crònica de les malvestats urbanístiques que el Parlament Europeu acaba de treure a la llum.

Tan sols si haguessin entès correctament els límits de la benaurança;
En tots els oficis i en totes les condicions hi havia alguna estafa,
En cap estat no mancava la impostura.

A La Muela els museus ocultaven la manca dels equipaments més elementals per a la vida local. Els museus serviren de coartada: el Museo del Viento, el Museo del Aceite i el Museo de la Vida

A tot arreu tot era ple de vici,
Però el conjunt de tot en feia un paradís;
En pau lloades i en la guerra temudes
Les abelles desvetllaven l'estima dels veïns
I pròdigues de riquesa i de vida,
Dels altres ruscos eren un mirall
Benaurances els duia aquell estat;
Per fer-los grans servien els seus crims.
I la virtut que dels polítics
Havia après milers de trucs i enginys,
Per la seva boníssima influència,
Amb el vici s'havien fet amics:
El més canalla d'entre la multitud
Al bé comú donava algun profit.


dissabte, 4 d’abril de 2009

quàntica i museu

L'última gran frontera quàntica: la cerca del bosó de Higgs, la partícula elemental que dona la massa a les partícules quàntiques; els quarks i els electrons, ha començat.
Mentre Europa i els EE.UU competeixen per la troballa, la física aplicada als objectes dels museus ofereix noves possibilitats. El British Museum és un dels primers en l'aplicació dels recursos de la física actual al coneixement del seu fons.
Gràcies a la física també hem conegut uns dels misteris més ben embellits: la veritable fesonomia de Nefertiti.
Aquest dies s'anuncia l'última fase, abans que entri en funcionament, del sincrotó del Vallès, una espectacular construcció que permetrà a través de feixos de llum l'anàlisi molecular de qualsevol objecte exposat.
La quàntica i els museus comparteixen territoris en comú que no són només els propis de la conservació. Fa anys el gran físic David Bohm ens recordava la relació entre la física quàntica i la percepció.
S'obre una oportunitat per adentrar-nos en una nova mirada a les peces més preuades dels nostres museus?



David Bohm Interview On Perception

dijous, 2 d’abril de 2009

Accessibilitat 2.0

L'accessibilitat és un terme que es correlaciona amb discapacitat. Les actuacions per superar els impediments que troben les persones amb discapacitats físiques en els museus es multipliquen sortosament. Ara es presenta un gadget desenvolupat per un consorci d'empreses i institucions a l'empara del Plan Avanza que ha de permetre a les persones sordes gaudir plenament dels continguts dels museus.
Les guies GVAM (Guía Virtual Accesible para Museos) s'inspiren en la idea de disseny universal que és un concepte que pretén superar les traves d'accessibilitat i portabilitat que molts d'aquests artefactes presenten sovint. Gràcies a aquest principi no solament les persones sordes sinó que qualsevol espectador es podrà valdre de les possibilitats del GVAM.

dimarts, 31 de març de 2009

programes d'embelliment públic en temps de crisi

Una de les mesures endegades pel govern espanyol per pal·liar l'increment de l'atur ha estat la convocatòria per subvencionar projectes municipals. S'han presentat quasi 31 mil projectes i s'han rebutjat poc més de cent. En total s'invertiran 8.000 milions d'euros en el Fondo Estatal de Inversión Local.
Al EE.UU la Recovery and Reinvestment Act és el marc legal que la presidència i els legisladors han dotat al programa d'estímul econòmic. Alguns dels aspectes de la llei es dirigeixen clarament als treballadors artístics i altres permeten acollir-s'hi. Es reconeix així l'importància de les arts en l' economia del país (via The Arts Newspaper).
En l'època de la Gran Depressió als EE.UU, uns quants milers d'artistes pogueren subsistir gràcies als programes emparats sota el New Deal amb l'objectiu d'embellir els edificis i els parcs públics. El Public Works of Art Project fou el nom del programa creat per donar feina als artistes nord-americans i englobat funcionalment dins la Civil Works Administration.
S'organitzà amb una direcció central a Washington formada per un comitè i el seu secretari i assessorat per un staff tècnic que reuní a més de 600 experts entre directors de museus, ensenyants i amants de l'art i amb 16 comitès repartits territorialment. El salari dels artistes oscil·lava entre els 23 i els 42 $ setmanals que era el salari estipulat pels artesans en les oficines de col·locació. Si els materials necessaris pel seu treball eren costosos s'obria una subscripció popular per adquirir-los. Els resultats del programa foren un ampli ventall d'obres executades en suports i finalitats diverses i, especialment, la moral renovada i l'autoestima per a un col·lectiu que patí els efectes devastadors de la Gran Depressió com la resta de treballadors.



Un dels murals de la Coit Tower a San Francisco elaborats pels estudiants de l'Escola de Belles Arts de Califòrnia sota els auspicis del programa Public Works of Art Project.

dissabte, 28 de març de 2009

el futurisme: de Gabriel Alomar a Marinetti

Berlusconi es prepara per escenificar la seva indiscutible hegemonia present i futura en el panorama polític italià (via el País). De moment el seu hereu, Fini, actual president de la Cambra de Diputats i durant anys dirigent de l'Aliança Nacional ha segellat definitivament el postfeixisme del Moviment Social Italià.
Una de les apostes de Fini en el govern italià, la Ministra de Joventut Georgia Meloni anunciava dies enrere a Reggio Calabria els actes de commemoració del centenari del Manifest Futurista de Marinetti: Il Futurismo non è morto. Il Futurismo è insito nella società italiana perché è uno slancio verso il futuro che noi dobbiamo assolutamente valorizzare, declarava un seu assessor.
Marinetti i el seu manifest provocador té molt a veure amb l'excel·lència dels italians pel disseny i les arts. Avui la lectura sobta per l'utilització de substantius contundents: perill, audàcia, velocitat, lluita, guerra o destrucció.
Uns anys abans de la proclama de Marinetti, el juny de 1904, Gabriel Alomar llençava la seva pròpia proclama futurista en una conferència a l'Ateneu Barcelonès. A la conferència d'Alomar en seguí una revista de curta durada Futurisme, allunyada però dels plantejaments de fons d'Alomar. L'inactual futurista Alomar, com el descrivia Gaziel, s'hagué d'acontentar amb una paternitat manllevada més tard per l'arrauxada personalitat de Marinetti.
El Futurisme d'Alomar, que res tenia a veure amb el de Marinetti, desvestit de tota fascinació per la tècnica i centrat en l'aspecte humanista, era la direcció que emprenia l'home superior, projectat al futur, conciutadà del món, d'alts ideals estètics. Una anada endavant plena de contratemps i d'esperances per igual com recordava el seu poema Sonet Inicial, publicat a l'Almanac de l'Esquella de la Torratxa el 1909 a la pàgina 7.

........
Sobre'l primer de janer, la meva copa s'alça; i l'escuma,
desbordant, s'escampa per la futuritat desconeguda
dels dies que's desperten. Aleshores veig, com els catorze
pilars d'un sonet de marbre,

les belleses que naixeran sota l'astre protector de l'Any Novell,
els petons que s'hi cambiaran, ensaborits de boca a boca,
les nits d'amor que s'hi fruiran,
els juraments d'eternitat que s'hi mentiran;

i després d'aquest quartet en marbre rosa, un quartet en
marbre negre on se canti

els dolors que s'hi sofriran,
les decepcions dels ideals que hi moriran,
les vides fallides que hi espiraran,
les traicions amorosas que s'hi evidenciaran.

Aleshores, en dues rengleres paraleles, avancen els
dos tercets que diuen, l'un, en jaspí vermell,

els ensomnis de gloria que s'hi passaran,
les belles estrofes que s'hi construiran,
les victories sobre la natura enemiga que s'hi guanyaran,

i l'altre tercet, granític, on se resolen en símbol

els pobles que s'hi llibertaran,
les multituts que s'hi ciutadanisaran,
les humanitats que hi seran rescatades o redemptes,

i que, com una corona, cenyiran l'anyada en el darrer
vers de l'estrofa de pedra.

dijous, 26 de març de 2009

clàssics de la Museologia: Otto Neurath

WHEN WILL THE MIDDLE AGES BE AT AN END? As soon as all men can participate in a common culture and the canyon between educated and uneducated people has disappeared. Life in that future day will be more fully lived and understood. Perhaps everyone will work as a specialist in his special field, but at the same time he will--he must--vividly take part in the common life, sharing understanding of and responsibility for the main problems of his world.
Otto Neurath. Survey Graphic, vol. 26, no. 1 (January, 1937), p. 25.

Otto Neurath fou una de les figures més rellevants del Cercle de Viena. Matemàtic, filòsof, economista i, sobretot, home d'acció. Durant la revolució espartaquista de 1919 s'ocupà de la cartera d'economia de Baviera. La repressió que seguí acabà amb l'experiència comunista i Neurath tornà a Viena on concentrà els seus esforços en nous projectes.
El 1923 obria a Viena el Museu de Planejament Urbà i Vivenda que de 1925 a 1934 es conegué com a Gesellschafts und Wirtschaftsmuseum i a on encara es perpetua el seu llegat.
Otto Neurath compartia amb els clàssics de la museologia una mateixa idea: el museu com a espai educatiu. L'educació era precisament una idea cabdal en l'activitat de Neurath.
Aprofundí en la potència dels recursos expositius com mai fins aleshores ningú havia explorat. La representació de la realitat social, econòmica i cultural de Viena i la comparació amb altres ciutats prenia un dinamisme que en paraules de Neurath s'apartava més d'un museu per a convertir-se en sales d'exposicions temporals. Visualitzar per comprendre amb claredat era l'objectiu i d'aquí sorgiren els Isotips: un acrònim que identificava com a International System of TYpographic Picture Education i que definia com a dades estadístiques transformades en idees i idees modelades en una seqüència d'imatges.
Després de l'Anschluss d'Austria per l'Alemanya nazi, Neurath fugí a Holanda on dirigí la Fundació Nacional per a l'Educació Visual i, més tard, a Anglaterra on morí el 1945.





L'il·lustrador Gerd Arntz fou el creador artístíc dels Isotips ideats per Neurath.

dimarts, 24 de març de 2009

clàssics de la Museologia: el Museu Cívic de Cebrià de Montoliu

Cebrià de Montoliu i de Togores moria a la ciutat nord-americana d'Alburquerque el 1923. Feia pocs mesos que havia arribat als Estats Units, segurament via Cuba, i havia pogut participar en els treballs de planejament de la ciutat orgànica de Fairhope, 2000 km. a l'est d'Alburquerque.
Montoliu va coincidir el 1913 amb Patrick Geddes, de qui es confessava admirador, a l'Exposició de Construcció Cívica de Gant (Bèlgica). Geddes destacà pels seus projectes renovadors en arquitectura, pel seu intent de posar l'educació a l'abast de les voluntats i per la seva proposta de museus universals. Les idees geddesianes les exposà Montoliu en una conferència a l'Ateneu Barcelonès un any més tard. Cebrià proposà al públic la creació d'un Museu Cívic semblant a l'Outlook Tower d'Edinburgh a Barcelona que podria obrir les seves portes coincidint amb l'Exposició Internacional Elèctrica que s'havia previst celebrar a la ciutat el 1917.
El Museu Cívic de Montoliu era un pas més enllà del Museu Social. Era el centre des d'on s'irradiava la nova ciència cívica. El terme cívic tenia per Montoliu un sentit democràtic: representava la participació efectiva de la ciutadania en la presa de decisions urbanístiques.
Les propostes de Montoliu no ressonaren gaire més enllà de les parets de l'Ateneu Barcelonès. El 1921 tancava les portes el Museu Social de Barcelona, creat a la manera del Museu Social de París i on Cebrià de Montoliu s'ocupava de la biblioteca.
Decebut com tants d'altres intel·lectuals de l'època, emprengué el camí cap a nous horitzons. Als Estats Units, Montoliu, atret per les teories de Henry George sobre la imposició única, tingué l'oportunitat de traslladar a la pràctica alguna de les seves idees. George s'havia destacat per resoldre l'aparent paradoxa que de l'increment de la riquesa nacional en resultava l'empobriment d'un segment important de la població. S'adonà que l'increment del valor del sòl beneficiava exclusivament a una minoria i comportava una escalada en el cost de la vivenda impossible d'assumir per a l'immensa majoria. Proposà en conseqüència que el sòl fos declarat com un recurs natural i públic. Fairhope fou un intent d'aplicar a escala local les idees econòmiques de Henry George.
L'estada de Montoliu als EE.UU
fou malauradament massa breu per a veure realitzades les seves propostes.


El popular joc de taula del Monopoly té el seu origen en un disseny de 1904 destinat a popularitzar les doctrines de Henry George.

divendres, 20 de març de 2009

clàssics de la Museologia: el Museu Social de París

Exposició Internacional de París de 1889. La ciutat presenta la que esdevindrà la seva icona universal: la Torre Eiffel. Entre els pavellons, i per primera vegada en aquestes Exposicions Universals, es pot visitar el Pavelló de l'Economia Social.
Uns anys més tard, als responsables del pavelló s'hi sumaven els esforços d'una sèrie de personatges per donar lloc al primer Museu Social: Jules Siegfried, industrial cotoner, polític i reformador social que el 1877 havia publicat La Misère, son histoire, ses causes, ses remèdes, preocupat especialment pels temes de l'habitatge social. Léon Say, economista com els seus avantpassats, que ocupà en diferents governs de la IIIª República el Ministeri de Finances. Emile Cheysson, autor també de diversos estudis sobre el problema de la vivenda obrera deixeble de Le Play , un dels teòrics del patronage (un intent de reforma social que esmorteís les desigualtats més escandaloses que el desenvolupament capitalista provocava).
Gràcies al generós mecenatge del comte Aldebert de Chambrun, el primer Museu Social s'inaugurà a París el 1895 i encara avui continua la seva activitat. En els seus inicis tractava de documentar experiències i fomentar el debat sobre actuacions reformistes que contribuïssin al benestar social. L'urbanisme i la vivenda foren els camps on exercí una influència més clara. De França la idea de Museu Social s'estengué a altres països i ciutats: Brusel·les, Viena i Barcelona, entre altres, i desvetllà la conveniència d'establir-se en altres ciutats com Nova York.


George Seurat: La Torre Eiffel. oli. c.1889
Fine Arts Museums of San Francisco

dimecres, 18 de març de 2009

clàssics de la Museologia: Patrick Geddes

Una actitud realista aconsella aprofitar l'oportunitat per plantejar novament el paper dels museus en aquests temps de profunda desorientació. Els discursos ara no cal centra-los exclusivament en l'àmbit estricte dels museus si no que necessiten enllaçar amb les grans discussions del nostre temps: la familia, la llar, l'economia, l'identitat, la governança, les relacions i, així, fins un llarg etcètera.
Abans de mirar al futur ens pot inspirar una mirada a l'obra d'alguns personatges que podriem considerar clàssics de la museologia.

L'Outlook Tower domina imponent, encara avui, el casc antic d'Edinburgh. Allí des dels anys trenta del segle XIX s'hi realitzaven espectacles públics de càmera fosca. Aquests espectacles propis de l'època del pre-cinema enlluernaven al públic. Patrick Geddes volgué aprofitar la fascinació que despertaven per il·luminar la població d'una altre manera, compartia la visió filantròpica de l'educació com a vehicle per a la transformació individual i social.
Geddes convertí l'Outlook Tower en atalaia del projecte de reforma urbanística que havia projectat, i la definia com a observatori, universitat i museu alhora. Un projecte parcialment similar al Georama d'Elisée Reclus.

projecte de Georama per a l'Exposició Universal de 1900
via Soizic Alavoine-Muller

L'Outlook Tower de Geddes era la traducció pràctica d'una vella aspiració de Réclus, segons el qual, cada ciutat hauria de comptar amb un observatori o Torre d'Estels des d'on els seus habitants podessin observar les accions i reaccions del territori que els circumda.
Dins la torre, el Museu Universal o Index Museum era concebut com una immensa enciclopèdia gràfica que es dilatava des de l'àmbit local fins a l'universal. Mapes, gràfics, pintures i demés suports i materials per a representar la voluntat enciclopèdica (via Pierre Chabard).

divendres, 13 de març de 2009

cinquantenari Frank Lloyd Wright

El Museo Guggenheim ha motivado una batalla campal entre partidarios y detractores... que ha motivado las mayores colas que se recuerdan ante un museo...
Los dos bandos se han dedicado a defender su punto de vista, la originalidad del museo, que más que un edificio lo que parece es un monumento. Un monumento al arte moderno en sus intrincadas derivaciones y que, por lo tanto, no podía tener, conociendo a Lloyd Wright más que las líneas propias para estar a la par de la pintura que trata de albergar.
Los museos tradicionales acostumbran a estar en la línea del neoclasicismo más tradicional. Pero ¿no resultan anómalos para tener en su interior pinturas que han variado totalmente la percepción valorativa?
La Vanguardia. Dimecres, 10 de febrer de 1960


Pocs mesos abans de veure acabada la seva única obra a Nova York, el Museu Guggenheim, moria Frank Lloyd Wright, un dels arquitectes amb l'empremta més genial del darrer segle. El cinquantenari de la seva mort és una bona ocasió per repassar l'aportació de Wright a la museologia a través de l' únic i espectacular museu que projectà.
L'obra de Wright ha significat un punt d'inflexió en la museologia. Amb ell l'arquitectura esdevingué un element més del discurs museològic, amb un respecte total als fons que havia d'acollir.
Personatge de caràcter contundent que no deixava indiferent a ningú, Wright i la seva arquitectura orgànica representen avui una de les aportacions més interessants a l'enriquiment i a la dignitat en la vida quotidiana a través de l'arquitectura.
En els últims anys, Wright s'abandonà a l'encant mediàtic i amb ell s'inicià la saga dels arquitectes-estrella que dominen la cultura de la celebritat en l'arquitectura contemporànea.


dimarts, 10 de març de 2009

Mario Vargas Llosas i els museus

Aquests dies s'ha suscitat una viva polèmica al Perú al voltant d'un futur Museu de la Memòria. El Ministre de Defensa del govern d'Alan García ha declarat que aquest equipament no és cap prioritat pel govern com sí que ho és l'educació i la sanitat, rebutjant d'aquesta manera l'oferiment econòmic del govern alemany. Un cardenal peruà, arquebisbe de Lima, ha afegit a la tesi del Ministre de Defensa que no és cristià un Museu de la Memòria.
Mario Vargas Llosas, un escriptor gens suspecte de radicalitat, l'ha contestat a través d'un article que va més enllà de la polèmica local per acabar responent a la pregunta: Per a què serveix un museu?

Los museos son tan necesarios para los países como las escuelas y los hospitales. Ellos educan tanto y a veces más que las aulas y sobre todo de una manera más sutil, privada y permanente que como lo hacen los maestros. Ellos también curan, no los cuerpos, pero sí las mentes, de la tiniebla que es la ignorancia, el prejuicio, la superstición y todas las taras que incomunican a los seres humanos entre sí y los enconan y empujan a matarse. Los museos reemplazan la visión pequeñita, provinciana, mezquina, unilateral, de campanario, de la vida y las cosas por una visión ancha, generosa, plural. Afinan la sensibilidad, estimulan la imaginación, refinan los sentimientos y despiertan en las personas un espírito crítico y autocrítico. El progreso no significa sólo muchos colegios, hospitales y carreteras. También, y acaso, sobre todo, esa sabiduría que nos hace capaces de diferenciar lo feo de lo bello, lo inteligente de lo estúpido, lo bueno de lo malo y lo tolerable de lo intolerable, que llamamos la cultura. En los países donde hay muchos museos la clase política suele ser bastante más presentable que en los nuestros y en ellos no es tan frecuente que quienes gobiernan digan o hagan tonterías.

diumenge, 8 de març de 2009

Berlin i la Museumsinsel

L'Illa del Museu de Berlín s'ha completat finalment. Després de setanta anys des de la fí de la Segona Guerra Mundial, s'ha obert al públic el Neues Museum, probablement la més gran exhibició egipciana fora d'Egipte.
Berlín manté així la tradició prussiana iniciada per Frederic Guillem IV de Prússia d'una illa dedicada a l'art i a la ciència. 10 anys de treballs dirigits per l'arquitecte britànic David Chipperfield (via Der Spiegel).
L'afluència de visitants aquests primers dies és un bon presagi pel nou equipament que l'arquitecte ha volgut que expressi la seva dilatada i agitada història.



via Deutsche Welle

dijous, 5 de març de 2009

crisi, col·leccions d'art i canvis de propietat

La fallida econòmica té múltiples efectes. Pel que fa al nostre àmbit, cal ressenyar els canvis en la propietat de col·leccions d'art. Al llarg dels propers mesos assistirem, ben segur, a episodis d'alienació de béns artístics. És per això que pot resultar clarificadora l'experiència passada. Heus ací el cas de la Gran Depressió i la col·lecció Plandiura.

La colección Plandiura—tal vez única en lo tocante al arte románico—está en venta, y ha bastado que el Ayuntamiento de Barcelona y la Generalidad de Cataluña manifestasen su propósito de adquirirla, antes de que lo hiciesen manos extrañas, para que se alzase en nuestra ciudad apasionado debate: unos, la gran mayoría, en favor de la adquisición, y algunos, pocos, en contra.
La Vanguardia. Dimarts, 19 de juliol de 1932

Així iniciava el seu al·legat a favor de l'adquisició de la col·lecció Plandiura el cronista. Els 7 milions de pessetes de l'època en que es valorava l'adquisició eren una xifra gens menyspreable quan els efectes de la Gran Depressió ja es sentien arreu d'Occident.
Lluis Plandiura aplegà una important col·lecció artística d'obres del romànic fins a les produccions artístiques del seu temps. La col·lecció, dipositada a la seva imponent mansió del barri de la Ribera s'obria esporàdicament a un públic escollit. Plandiura, un dels propietaris de la raó social Plandiura y Carreras S.A, veié com els efectes de la crisi del 29 el colpejava plenament i la fallida fou inevitable.
La decissió de vendre la col·lecció provocà un allau de precs favorables tant de la Junta de Museus de Barcelona com d'entitats i particulars.
El 18 d'octubre de 1932 es signava la compra de la col·lecció Plandiura en un acte solemne en que estamparen la signatura el President de la Generalitat, Francesc Macià, que dies abans hagué d'emetre un comunicat justificant l'adquisició, i l'alcalde de Barcelona., Jaume Aiguader. L'Ajuntament prengué finalment la decisió el divendres, 22 de juliol, amb el vot favorable de 31 regidors i el contrari de dos dels regidors. La polèmica acompanyà la compra durant temps i fou utilitzada per l'oposició governamental d'un i altre signe.
Una part del fons, l'escultura i la pintura, es deposità al Museu d'Art de Montjuïc i la resta del fons (orfebreria, teixits, etc, ) es preveia traslladar-lo a un futur Museu d'Arts Sumptuàries ubicat a la Plaça del Rei de Barcelona.

Frontal d'altar dels Arcàngels. Una de les peces de la col·lecció Plandiura. MNAC

dimarts, 3 de març de 2009

vigilant les sales del Museu

Guardians. Russian Art Museum Guard és el títol d'una exposició que el fotògraf Andy Freeberg presenta en diverses galeries nordamericanes. L'autor ha volgut retre el seu particular homenatge a unes persones que han fet de la guarda de les sales del museu quelcom més que un simple treball i han acabat convertint-se, en una simbiosi perfecta, en un element més del discurs expositiu.


dissabte, 28 de febrer de 2009

crisi i víctimes

Els neons de Las Vegas empal·lideixen. Neonlàndia pateix com en la resta dels EE.UU el solc profund de la crisi.
La llista de víctimes entre els museus nordamericans s'amplia amb l'anunci del tancament, avui 28 de febrer, del Museu d'Art de Las Vegas (via The Arts Blog).
Les donacions eren la base sobre la que se sustentava el pressupost del museu. Les ajudes públiques no cobrien més que el 3% del pressupost total i l'aportació dels prop dels 1000 amics del museu era insignificant (via Las Vegas Sun). Les reduccions pressupostàries no han estat suficients per a mantenir l'institució.
L'economia d'una ciutat que gravita al voltant del joc es ressenteix quan en els seus casinos salta la banca i quan les grans fortunes es baten en retirada i s'acaben les generoses donacions a les arts tal com s'indicava ja fa uns anys.



dijous, 26 de febrer de 2009

Mèxic i el narcotràfic: una guerra i un final

El teatre d'operacions de la guerra que es lliura a Mèxic entre les forces governamentals i els càrtels de la droga s'extén perillosament (via Guerras Posmodernas). L'exèrcit mexicà ha presentat aquest dies un video sobre el Museo de Enervantes, una exposició permament, didàctica i esgarrifosa sobre les tàctiques, l'armament i les accions dels narcos. El Museu, malgrat el nom, no és públic, i es creà com a recurs didàctic per a l'instrucció de la tropa en el combat contra el narcotràfic.
Les xifres de víctimes d'aquesta guerra són espectaculars i els combats es lliuren arreu del territori mexicà. L'exèrcit, un dels pilars de l'estat, colpejat per la virulència del combat i el soborn, ha volgut mostrar així el seu compromís amb la defensa del país. Tanmateix aquesta és una guerra perduda i no té altre solució que la legalització dels narcòtics tal com algú s'ha atrevit a pronosticar.





via El Universal tv

dimarts, 24 de febrer de 2009

Xina, Taiwan i l'herència cultural xinesa

Un deixeble de Confuci, Tzu Kung, va preguntar-li sobre el govern. Confuci respongué: menjar suficient, armes suficients i la confiança de la gent. El deixeble proseguí: si calgués prescindir d'una d'aquestes coses, quina seria la primera?. Confuci va dir: Prescindeix de les armes. Tzu Kung insistí: Si calgués prescindir d'una altra, quina seria de les dues restants?. Prescindeix del menjar - va respondre Confuci-. La mort sempre ha existit des del principi; però sense confiança no hi hauria estabilitat.
Lun Yu. Capítol 12, vers 7. Traducció lliure del castellà.


El nou director de l'Inteligència Nacional nordamericana, Dennis Blair, advertia fa poc sobre la revifalla de la tensió entre la Xina i Taiwan (via Kansascity.com). El rearmament als dos costats de l'estret de Taiwan és el preludi de tensions futures que allarguen un conflicte enquistat.
El Museu del Palau Nacional de Taiwan anuncia mentrestant el calendari d'exposicions pel nou curs. Entre aquestes, cal destacar la que s'inaugurarà la propera tardor sobre la dinastia Qing. Aparentment aliè a aquesta escalada de la tensió, el govern de la Xina continental ha cedit per a l'ocasió 29 peces d'aquest període. No és la primera vegada que les autoritats de la Xina continental presten alguna obra al Museu del Palau Nacional però la possibilitat que l'exposició es traslladi més endavant a Shangai sembla esvaïr-se per la desconfiança sobre el retorn de les peces cedides pel Museu de Taiwan (via 8Asians).
El Museu del Palau Nacional de Taiwan és el gran museu de la cultura xinesa. Des de 1931 que sortí de la Ciutat Prohibida de Beijing per a salvaguardar-se de l'espoli de les tropes japoneses fins el 1949 que s'embarcà rumb a Taiwan i la inauguració de l'edifici que l'allotja el 1965, el seu fons conté centenars de milers d'objectes representatius de la dilatada producció artística xinesa i el debat sobre la propietat del més important llegat cultural xinés continua despertant passions. Les dues xines es retreuen la manca d'un marc legal que inspiri la confiànça necessària per a una futura reciprocitat.





Yongzheng, quart emperador manxú de la dinstia Qing. De l'àlbum de costums. 1723 -1735. Palau Nacional. Beijing

diumenge, 22 de febrer de 2009

Facebook i identitat 2.0


A mida que Facebook proclama que supera una i altra vegada el rècord d'afiliats, creix també un rebuig cada vegada més clamorós a les pràctiques d'aquesta xarxa social. Aquests dies els seus usuaris viuen agitats per l'anunci que la companyia pensava vendre les dades d'aquest immens arsenal d'informació humana a les grans corporacions. De moment Facebook ha de fer marxa enrera (via Menéame) però no per gaire temps ens atrevim a pronosticar. El model de negoci de Facebook està orientat precisament en l'explotació d'aquest immens filó d'informació humana. Malgrat les advertències sobre l'exhibicionisme d'aquestes xarxes i les conseqüències més o menys desagradables, el nombre d'afiliats augmenta imparablement.
Els museus s'han volcat en Facebook i altres xarxes socials com a territori abonat per establir lligams amb un hipotètic públic 2.0: el Brooklyn ja compta amb prop de 7.000 seguidors en el seu espai a Facebook i el MoMa amb l'espectacular xifre de 86.572 seguidors. A Anglaterra el Victoria & Albert Museum en comptabilitza uns 8.000 seguidors.
Els professionals de museus disposen també del seu espai al Facebook i a Catalunya el portal Patrimoni.cat l'hi ha obert també les seves portes.





Adoration, un film d'Atom Egoyan que explora la virtualitat del jo.

dijous, 19 de febrer de 2009

wifi i museu 2.0

El Mobile World Congress presenta aquests dies a Barcelona les novetats i tendències futures de la telefonia mòbil. Les connexions a internet dels dispositius mòbils continuen millorant i lluny resten les primeres experiències d'interacció entre telefonia mòbil i patrimoni cultural.
L'extensió de la xarxa Wifi, la gratuïtat i la qualitat de la connexió es va imposant cada vegada amb més decisió en els equipaments culturals o de lleure. La nova directora dels museus de Buenos Aires prometia fa poc connexió wifi gratuïta en els museus de la capital argentina.
El MoMa, en canvi, ha preferit utilitzar el wifi per a descarregar gratuïtament els podcats a l'Ipod o a l'Iphone. Només cal teclejar el número de la peça exposada un cop connectats a la xarxa.
Alguns museus com el Reina Sofia limiten l'accés wifi a uns determinats espais del museu. En el Guggenheim de Bilbao el wifi és gratuït només pels clients d'Euskastel.
L'incorporació de serveis wifi gratuïts en els museus obra noves possibilitats d'interacció amb el públic malgrat els dubtes sobre la contaminació electromagnètica.


divendres, 13 de febrer de 2009

museu, turisme i públic local

Un venedor ambulant de hot-dogs abonà a principis d'any prop de 300.000 euros per disposar d'un lloc preferent a l'entrada del Metropolitan Museum de Nova York. Pasang Sherpa, que així es diu aquest venedor ambulant, està convençut que els prop de 5 milions de turistes que transiten a l'any pel Metropolitan són un bon motiu per a una aposta tan decidida.
Aquests dies, en algunes estacions del metro de Nova York, es poden contemplar les reproduccions d'algunes de les obres més conegudes del MoMa. Es tracta d'una campanya publicitària promoguda pel museu i orientada al públic local (via Estrella Digital).
Els estrategues de comunicació del MoMa, a diferència d'en Pasang Sherpa, han contemplat un previsible descens en el nombre de turistes que inundava habitualment els seus espais.
Aquesta tendència, de fet, és clarament perceptible a tot arreu on els museus s'han vinculat com un recurs turístic més. Els resultats de l'estadística de visitants del passat 2008 com, per exemple, en el Guggenheim de Bilbao, en els museus mallorquins o en el Museu Dalí de Figueres, així ho assenyala. Els indicadors turístics incideixen també en la tendència decreixent (via Menéame) i l'efecte Ryanair no amortiguarà el descens del trànsit aeri.
La crisi del turisme esdevé així una oportuinitat per tornar a enfortir els vincles dels museus amb el seu hàbitat natural: el públic local. Decididament haurem d'esperar a final d'any per a conèixer el resultat de l'aposta del venedor de hot-dogs Pasang Sherpa.


Entrada principal del Metropolitan. El venedor de hot-dogs a la cantonada dreta de la foto. Autor: Flávio Cruvinel

dimarts, 10 de febrer de 2009

Arquitectura museística de futur

S'acaba de clausurar el primer Forum International des Musées Futurs celebrat al Louvre i organitzat per l'empresa Museumexperts. S'han presentat els grans projectes franquiciats i altres espectaculars recreacions museístiques. Allunyat de la plàstica histriònica de molts d'aquests, en destaquem el del futur Musée Soulages que es construirà a Rodez obra de l'estudi RCR Arquitectes. El projecte s'integra delicadament en el paisatge, afegint un parc urbà a la malla urbanística de la ciutat. L'estudi ja fou escollit ara fa un any per dur endavant el projecte que acollirà bona part de l'obra de Pierre Soulages (via Diari de Girona).


diumenge, 8 de febrer de 2009

crisi, art i humanisme

Alguns del pensadors radicals nordamericans, com Chomski, són clarament escèptics sobre la importància del canvi presidencial. Altres, hi veuen una oportunitat. Benjamin R. Barber és un d'aquests pensadors radicals especialment crític amb les qüestions del consumisme nordamericà. Precisament en aquest punt és on centra la seva anàlisi sobre felicitat i consum. Barber deplora l'excesiva dependència del consum interior en l'indicador del Producte Interior Brut (PIB) dels EE.UU; el 70 % en front del 50 % d'Alemanya.
Per a ell, la crisi és una oportunitat per a canviar d'actitud i de preferències. És una oportunitat per a consumir productes no dinerables que són aquells que reforcen el cos i l'esperit. En aquest sentit, el foment de les arts hi juga un paper capdal en aquest canvi profund que anyora: recuperar la creativitat, reforçar l'esperit reflexiu (via Menéame) i motivar el coneixement.
Una mirada utòpica però necessària que recupera l'esperit humanista avui també en crisi. Malauradament, el Senat nordamericà ha introduït esmenes en el pla presidencial d'estímul econòmic que preveuen les primeres retallades pel foment de les arts als EE.UU.





El Natural World Museum vol difondre nous paradigmes ecològics i econòmics a través de l'art. Més videos a aquí.

divendres, 6 de febrer de 2009

Brasil i la nova museologia

El Déu Mercat ha caigut del seu setial. El President del Brasil Lula da Silva és contundent amb les seves afirmacions. Carrega també durament contra la política d'injectar astronòmiques sumes de diners en el sistema bancari nordamericà i europeu (via BBC).
Lula també ha sancionat aquests dies les lleis que creen l'Instituto Brasileiro dos Museus (Ibram) i l'Estatut dels Museus brasilenys traslladant a la pràctica el programa Ibermuseus contemplat a la declaració iberoamericana de Valparaíso (via Diário do Nordeste). En paraules del responsable del nou òrgan rector dels museus brasilenys, José do Nascimento Júnior, en els propers anys es veurà una nova museologia i l'extensió d'equipaments museístics al llarg de l'ampla geografia brasilenya, sense descuidar les favelas ni les zones indígenes.





dijous, 5 de febrer de 2009

franquícies i museus

La premsa es fa ressò aquests dies de la propera exposició del Museu Arqueològic d'Alacant que comptarà amb el discòbol cedit pel British Museum.
El museu britànic pretén explorar així una nova col·laboració amb els qui anomena comissaris internacionals.
Una estratègia diferent és la del museu-franquícia iniciada pel Guggenhein. A Bilbao, l'efecte Guggenheim vol explotar-se al màxim i ja es proposa una segona edificació que serviria de mascaró per remodelar urbanísticament el nou emplaçament.
A Vilna (Lituània) l'aliança entre el Guggenheim i l'Hermitage de Sant Petersburg ja compta amb un projecte guanyador.
El govern francés ha vist, amb l'exemple del Guggenheim, un model factible per exportar els seus grans museus nacionals: el museu-franquícia Louvre a Abu Dhabi, competint amb el Guggenheim i altres museus projectats a la ciutat, i la franquícia del Centre Pompidou a Singapur.
Un model més discret seria el del National Museum of Mexican Art de Chicago i la seva extenció a la ciutat de Mèxic.


Jean Nouvel. Proposta arquitectònica pel Louvre d'Abu Dhabi (via Der Spiegel)

dimarts, 3 de febrer de 2009

atur i museu 2.0

L'aspecte més dramàtic de la crisi actual és sens dubte la pérdua de llocs de treball. Alguns grans museus, en l'àmbit anglosaxó, ja havien sofert anys abans dramàtiques retallades de personal. En les nostres latituds, la funcionarització del personal ens estalvia el drama.
L'oferta de treball en els museus però s'ha reduït aquí i allà dràsticament. Algunes institucions, bandejant l'adversitat, han trobat una fòrmula imaginativa per pal·liar la destrucció de llocs de treball. Altres cerquen desplegar les possibilitats del web 2.0.
L'implantació dels recursos de la web 2.0 en els museus definiran precisament nous perfils professionals i una nova demanda de llocs de treball.
Shelley Bernstein és la responsable de tecnologies del Brooklyn Museum of Art. El seu cas exemplifica un perfil professional que acabarà essent indispensable en el futur. Ella dissenya els canals de comunicació i participació del públic: Facebook, Twitter, Flickr
El treball de Bernstein en el Brooklyn és la nova llumanera de Nova York que ens assenyala les immenses possibilitats del web 2.0 (via The New York Observer).


rèplica de l'Estatua de la Llibertat de la col·lecció permanent del Brooklyn Museum of Art. Autor: wallig

dilluns, 2 de febrer de 2009

preservació 2.0

Tothom coincideix. Obama ha sustentat la seva victòria gràcies a la motivació d'un electorat favorable mobilitzat, en part, amb l'ús exhaustiu dels recursos web 2.0. S'ha parlat també aquests dies de l'endarreriment tecnològic de l'administració sortint i la distància abismal que separa les institucions Europees del nou estil Obama.
En mig d'aquestes comparances, Lynne Brindley, director de la British Library, es pregunta si la memòria digitalitzada d'un país en format web és tan curta i efímera com el temps en que es troba disponible en línea (via Liquida Magazine).
La paradoxa és notable; a més disponibilitat d'informació a la xarxa, més efímera es tranforma aquesta informació. Brindley alerta que en el futur tots aquests anys es veuran com un immens forat negre, sense pràcticament rastre o memòria digital.
Pels principals museus occidentals, és possible veure l'evolució de la seva oferta digital en línea des de finals dels anys noranta fins a l'actualitat gràcies a aquest immens arxiu que és The Internet Archive.
A Catalunya, la Biblioteca de Catalunya lidera la salvaguarda i catalogació del patrimoni digital català i promet per aquest 2009 els primers resultats. Seran les webs dels museus catalans objecte de catalogació?.



Les col·leccions del MoMa tal com apareixien en la web de novembre de 1996

Les col·leccions del Louvre tal com apareixien en la web de desembre de 1998

dissabte, 31 de gener de 2009

art digital

Morphing és una tècnica d'animació que juga amb la transició d'una imatge a l'altre al llarg d'una seqüència. Philip Scott Johnson és un mestre en aquesta tècnica i els seus treballs una delicada exploració en el món de l'art.



Women In Art from Philip Scott Johnson on Vimeo.


Self Portraits from Philip Scott Johnson on Vimeo.



Van Gogh from Philip Scott Johnson on Vimeo.

dimarts, 27 de gener de 2009

Museu i Universitat

Les pràctiques en museus d'estudiants de museologia s'han convertit en habituals des de fa temps. A vegades les pràctiques comporten l'extensió en algún tipus de beca.
La National Gallery de Londres demostra com els lligams amb la universitat poden anar més enllà de les simples pràctiques i aportar nou contingut i enriquir amb una nova mirada les col·leccions del museu.
Els futurs professionals del món de la cinematografia que estudien a la London Film School produeixen curts de 3 a 4 minuts de durada inspirats en les obres de la col·lecció. El seus treballs omplen la secció Transcriptions: LFS shorts de la National Gallery.
Amb la col·laboració del Central Saint Martin's College of Art and Design, la National Gallery ha experimentat amb les possibilitats de l'animació en l'espai Transcription: Animation.
Una tercera col·laboració s'ha establert amb el Ravensbourne College of Design and Communication pels estudiants de l'especialitat de so en mitjans audiovisuals. El resultat són una sèrie de podscats.
Finalment, els estudiants d'escriptura creativa del Birkbeck, un centre de l'University of London, han recreat diferents relats de ficció a partir del sugeriment d'alguna de les obres exposades.
Es tracta, en definitiva d'una col·laboració que permet anar més enllà de les simples pràctiques en els museus i que demostra les possibilitats d'establir autèntiques sinèrgies entre lels museus i les universitats.


divendres, 23 de gener de 2009

de l'AMATEUR 1.0 al CONTRIBUÏDOR 2.0

El CCBA anuncia pel proper dimarts dia 27 una conferència de Bernard Stiegler sota el sugerent títol de l'amateur al contribuïdor.
La conferència girarà al voltant de la figura del col·laborador, vist abans com un entusiasta amateur i avui, gràcies a les tecnologíes del web 2.0, com un contribuïdor necessari.
Bernard Stiegler dirigeix des de la seva creació el 2006 l' Institut de Recherche et d'Innovation del Centre George Pompidou i l'avala una llarga trajectòria en l'exploració i la divulgació de la tecnologia, l'educació i diferents aspectes de la societat actual.
Fa pocs mesos participava en unes jornades organitzades per aquest mateix Institut sobre Els espais crítics col·laboratius en els museus.
Es tracta d'una bona ocasió per a conèixer de prop una de les veus més experimentades en l'interlocució entre l'amateurisme i l'academicisme.