programes d'embelliment públic en temps de crisi

Una de les mesures endegades pel govern espanyol per pal·liar l'increment de l'atur ha estat la convocatòria per subvencionar projectes municipals. S'han presentat quasi 31 mil projectes i s'han rebutjat poc més de cent. En total s'invertiran 8.000 milions d'euros en el Fondo Estatal de Inversión Local.
Al EE.UU la Recovery and Reinvestment Act és el marc legal que la presidència i els legisladors han dotat al programa d'estímul econòmic. Alguns dels aspectes de la llei es dirigeixen clarament als treballadors artístics i altres permeten acollir-s'hi. Es reconeix així l'importància de les arts en l' economia del país (via The Arts Newspaper).

En l'època de la Gran Depressió als EE.UU, uns quants milers d'artistes pogueren subsistir gràcies als programes emparats sota el New Deal amb l'objectiu d'embellir els edificis i els parcs públics. El Public Works of Art Project fou el nom del programa creat per donar feina als artistes nord-americans i englobat funcionalment dins la Civil Works Administration.
S'organitzà amb una direcció central a Washington formada per un comitè i el seu secretari i assessorat per un staff tècnic que reuní a més de 600 experts entre directors de museus, ensenyants i amants de l'art i amb 16 comitès repartits territorialment. El salari dels artistes oscil·lava entre els 23 i els 42 $ setmanals que era el salari estipulat pels artesans en les oficines de col·locació. Si els materials necessaris pel seu treball eren costosos s'obria una subscripció popular per adquirir-los. Els resultats del programa foren un ampli ventall d'obres executades en suports i finalitats diverses i, especialment, la moral renovada i l'autoestima per a un col·lectiu que patí els efectes devastadors de la Gran Depressió com la resta de treballadors.

Un dels murals de la Coit Tower a San Francisco elaborats pels estudiants de l'Escola de Belles Arts de Califòrnia sota els auspicis del programa Public Works of Art Project.

el futurisme: de Gabriel Alomar a Marinetti

Berlusconi es prepara per escenificar la seva indiscutible hegemonia present i futura en el panorama polític italià (via el País). De moment el seu hereu, Fini, actual president de la Cambra de Diputats i durant anys dirigent de l'Aliança Nacional ha segellat definitivament el postfeixisme del Moviment Social Italià.
Una de les apostes de Fini en el govern italià, la Ministra de Joventut Georgia Meloni anunciava dies enrere a Reggio Calabria els actes de commemoració del centenari del Manifest Futurista de Marinetti: Il Futurismo non è morto. Il Futurismo è insito nella società italiana perché è uno slancio verso il futuro che noi dobbiamo assolutamente valorizzare, declarava un seu assessor.

Marinetti i el seu manifest provocador té molt a veure amb l'excel·lència dels italians pel disseny i les arts. Avui la lectura sobta per l'utilització de substantius contundents: perill, audàcia, velocitat, lluita, guerra o destrucció.
Uns anys abans de la proclama de Marinetti, el juny de 1904, Gabriel Alomar llençava la seva pròpia proclama futurista en una conferència a l'Ateneu Barcelonès. A la conferència d'Alomar en seguí una revista de curta durada Futurisme, allunyada però dels plantejaments de fons d'Alomar. L'inactual futurista Alomar, com el descrivia Gaziel, s'hagué d'acontentar amb una paternitat manllevada més tard per l'arrauxada personalitat de Marinetti.

El Futurisme d'Alomar, que res tenia a veure amb el de Marinetti, desvestit de tota fascinació per la tècnica i centrat en l'aspecte humanista, era la direcció que emprenia l'home superior, projectat al futur, conciutadà del món, d'alts ideals estètics. Una anada endavant plena de contratemps i d'esperances per igual com recordava el seu poema Sonet Inicial, publicat a l'Almanac de l'Esquella de la Torratxa el 1909 a la pàgina 7.

........
Sobre'l primer de janer, la meva copa s'alça; i l'escuma,
desbordant, s'escampa per la futuritat desconeguda
dels dies que's desperten. Aleshores veig, com els catorze
pilars d'un sonet de marbre,

les belleses que naixeran sota l'astre protector de l'Any Novell,
els petons que s'hi cambiaran, ensaborits de boca a boca,
les nits d'amor que s'hi fruiran,
els juraments d'eternitat que s'hi mentiran;

i després d'aquest quartet en marbre rosa, un quartet en
marbre negre on se canti

els dolors que s'hi sofriran,
les decepcions dels ideals que hi moriran,
les vides fallides que hi espiraran,
les traicions amorosas que s'hi evidenciaran.

Aleshores, en dues rengleres paraleles, avancen els
dos tercets que diuen, l'un, en jaspí vermell,

els ensomnis de gloria que s'hi passaran,
les belles estrofes que s'hi construiran,
les victories sobre la natura enemiga que s'hi guanyaran,

i l'altre tercet, granític, on se resolen en símbol

els pobles que s'hi llibertaran,
les multituts que s'hi ciutadanisaran,
les humanitats que hi seran rescatades o redemptes,

i que, com una corona, cenyiran l'anyada en el darrer
vers de l'estrofa de pedra.

clàssics de la Museologia: Otto Neurath

WHEN WILL THE MIDDLE AGES BE AT AN END? As soon as all men can participate in a common culture and the canyon between educated and uneducated people has disappeared. Life in that future day will be more fully lived and understood. Perhaps everyone will work as a specialist in his special field, but at the same time he will--he must--vividly take part in the common life, sharing understanding of and responsibility for the main problems of his world.
Otto Neurath. Survey Graphic, vol. 26, no. 1 (January, 1937), p. 25.

Otto Neurath fou una de les figures més rellevants del Cercle de Viena. Matemàtic, filòsof, economista i, sobretot, home d'acció. Durant la revolució espartaquista de 1919 s'ocupà de la cartera d'economia de Baviera. La repressió que seguí acabà amb l'experiència comunista i Neurath tornà a Viena on concentrà els seus esforços en nous projectes.
El 1923 obria a Viena el Museu de Planejament Urbà i Vivenda que de 1925 a 1934 es conegué com a Gesellschafts und Wirtschaftsmuseum i a on encara es perpetua el seu llegat.

Otto Neurath compartia amb els clàssics de la museologia una mateixa idea: el museu com a espai educatiu. L'educació era precisament una idea cabdal en l'activitat de Neurath.

Aprofundí en la potència dels recursos expositius com mai fins aleshores ningú havia explorat. La representació de la realitat social, econòmica i cultural de Viena i la comparació amb altres ciutats prenia un dinamisme que en paraules de Neurath s'apartava més d'un museu per a convertir-se en sales d'exposicions temporals. Visualitzar per comprendre amb claredat era l'objectiu i d'aquí sorgiren els Isotips: un acrònim que identificava com a International System of TYpographic Picture Education i que definia com a dades estadístiques transformades en idees i idees modelades en una seqüència d'imatges.
Després de l'Anschluss d'Austria per l'Alemanya nazi, Neurath fugí a Holanda on dirigí la Fundació Nacional per a l'Educació Visual i, més tard, a Anglaterra on morí el 1945.

L'il·lustrador Gerd Arntz fou el creador artístíc dels Isotips ideats per Neurath.

clàssics de la Museologia: el Museu Cívic de Cebrià de Montoliu

Cebrià de Montoliu i de Togores moria a la ciutat nord-americana d'Alburquerque el 1923. Feia pocs mesos que havia arribat als Estats Units, segurament via Cuba, i havia pogut participar en els treballs de planejament de la ciutat orgànica de Fairhope, 2000 km. a l'est d'Alburquerque.

Montoliu va coincidir el 1913 amb Patrick Geddes, de qui es confessava admirador, a l'Exposició de Construcció Cívica de Gant (Bèlgica). Geddes destacà pels seus projectes renovadors en arquitectura, pel seu intent de posar l'educació a l'abast de les voluntats i per la seva proposta de museus universals. Les idees geddesianes les exposà Montoliu en una conferència a l'Ateneu Barcelonès un any més tard. Cebrià proposà al públic la creació d'un Museu Cívic semblant a l'Outlook Tower d'Edinburgh a Barcelona que podria obrir les seves portes coincidint amb l'Exposició Internacional Elèctrica que s'havia previst celebrar a la ciutat el 1917.
El Museu Cívic de Montoliu era un pas més enllà del Museu Social. Era el centre des d'on s'irradiava la nova ciència cívica. El terme cívic tenia per Montoliu un sentit democràtic: representava la participació efectiva de la ciutadania en la presa de decisions urbanístiques.
Les propostes de Montoliu no ressonaren gaire més enllà de les parets de l'Ateneu Barcelonès. El 1921 tancava les portes el Museu Social de Barcelona, creat a la manera del Museu Social de París i on Cebrià de Montoliu s'ocupava de la biblioteca.

Decebut com tants d'altres intel·lectuals de l'època, emprengué el camí cap a nous horitzons. Als Estats Units, Montoliu, atret per les teories de Henry George sobre la imposició única, tingué l'oportunitat de traslladar a la pràctica alguna de les seves idees. George s'havia destacat per resoldre l'aparent paradoxa que de l'increment de la riquesa nacional en resultava l'empobriment d'un segment important de la població. S'adonà que l'increment del valor del sòl beneficiava exclusivament a una minoria i comportava una escalada en el cost de la vivenda impossible d'assumir per a l'immensa majoria. Proposà en conseqüència que el sòl fos declarat com un recurs natural i públic. Fairhope fou un intent d'aplicar a escala local les idees econòmiques de Henry George.
L'estada de Montoliu als EE.UU fou malauradament massa breu per a veure realitzades les seves propostes.

El popular joc de taula del Monopoly té el seu origen en un disseny de 1904 destinat a popularitzar les doctrines de Henry George.

clàssics de la Museologia: el Museu Social de París

Exposició Internacional de París de 1889. La ciutat presenta la que esdevindrà la seva icona universal: la Torre Eiffel. Entre els pavellons, i per primera vegada en aquestes Exposicions Universals, es pot visitar el Pavelló de l'Economia Social.

Uns anys més tard, als responsables del pavelló s'hi sumaven els esforços d'una sèrie de personatges per donar lloc al primer Museu Social: Jules Siegfried, industrial cotoner, polític i reformador social que el 1877 havia publicat La Misère, son histoire, ses causes, ses remèdes, preocupat especialment pels temes de l'habitatge social. Léon Say, economista com els seus avantpassats, que ocupà en diferents governs de la IIIª República el Ministeri de Finances. Emile Cheysson, autor també de diversos estudis sobre el problema de la vivenda obrera deixeble de Le Play , un dels teòrics del patronage (un intent de reforma social que esmorteís les desigualtats més escandaloses que el desenvolupament capitalista provocava).
Gràcies al generós mecenatge del comte Aldebert de Chambrun, el primer Museu Social s'inaugurà a París el 1895 i encara avui continua la seva activitat. En els seus inicis tractava de documentar experiències i fomentar el debat sobre actuacions reformistes que contribuïssin al benestar social. L'urbanisme i la vivenda foren els camps on exercí una influència més clara. De França la idea de Museu Social s'estengué a altres països i ciutats: Brusel·les, Viena i Barcelona, entre altres, i desvetllà la conveniència d'establir-se en altres ciutats com Nova York.

George Seurat: La Torre Eiffel. oli. c.1889
Fine Arts Museums of San Francisco

clàssics de la Museologia: Patrick Geddes

Una actitud realista aconsella aprofitar l'oportunitat per plantejar novament el paper dels museus en aquests temps de profunda desorientació. Els discursos ara no cal centra-los exclusivament en l'àmbit estricte dels museus si no que necessiten enllaçar amb les grans discussions del nostre temps: la familia, la llar, l'economia, l'identitat, la governança, les relacions i, així, fins un llarg etcètera.
Abans de mirar al futur ens pot inspirar una mirada a l'obra d'alguns personatges que podriem considerar clàssics de la museologia.

L'Outlook Tower domina imponent, encara avui, el casc antic d'Edinburgh. Allí des dels anys trenta del segle XIX s'hi realitzaven espectacles públics de càmera fosca. Aquests espectacles propis de l'època del pre-cinema enlluernaven al públic. Patrick Geddes volgué aprofitar la fascinació que despertaven per il·luminar la població d'una altre manera, compartia la visió filantròpica de l'educació com a vehicle per a la transformació individual i social.

Geddes convertí l'Outlook Tower en atalaia del projecte de reforma urbanística que havia projectat, i la definia com a observatori, universitat i museu alhora. Un projecte parcialment similar al Georama d'Elisée Reclus.

projecte de Georama per a l'Exposició Universal de 1900
via Soizic Alavoine-Muller

L'Outlook Tower de Geddes era la traducció pràctica d'una vella aspiració de Réclus, segons el qual, cada ciutat hauria de comptar amb un observatori o Torre d'Estels des d'on els seus habitants podessin observar les accions i reaccions del territori que els circumda.
Dins la torre, el Museu Universal o Index Museum era concebut com una immensa enciclopèdia gràfica que es dilatava des de l'àmbit local fins a l'universal. Mapes, gràfics, pintures i demés suports i materials per a representar la voluntat enciclopèdica (via Pierre Chabard).

cinquantenari Frank Lloyd Wright

El Museo Guggenheim ha motivado una batalla campal entre partidarios y detractores... que ha motivado las mayores colas que se recuerdan ante un museo...
Los dos bandos se han dedicado a defender su punto de vista, la originalidad del museo, que más que un edificio lo que parece es un monumento. Un monumento al arte moderno en sus intrincadas derivaciones y que, por lo tanto, no podía tener, conociendo a Lloyd Wright más que las líneas propias para estar a la par de la pintura que trata de albergar.
Los museos tradicionales acostumbran a estar en la línea del neoclasicismo más tradicional. Pero ¿no resultan anómalos para tener en su interior pinturas que han variado totalmente la percepción valorativa?
La Vanguardia. Dimecres, 10 de febrer de 1960

Pocs mesos abans de veure acabada la seva única obra a Nova York, el Museu Guggenheim, moria Frank Lloyd Wright, un dels arquitectes amb l'empremta més genial del darrer segle. El cinquantenari de la seva mort és una bona ocasió per repassar l'aportació de Wright a la museologia a través de l' únic i espectacular museu que projectà.

L'obra de Wright ha significat un punt d'inflexió en la museologia. Amb ell l'arquitectura esdevingué un element més del discurs museològic, amb un respecte total als fons que havia d'acollir.
Personatge de caràcter contundent que no deixava indiferent a ningú, Wright i la seva arquitectura orgànica representen avui una de les aportacions més interessants a l'enriquiment i a la dignitat en la vida quotidiana a través de l'arquitectura.
En els últims anys, Wright s'abandonà a l'encant mediàtic i amb ell s'inicià la saga dels arquitectes-estrella que dominen la cultura de la celebritat en l'arquitectura contemporànea.

Mario Vargas Llosas i els museus

Aquests dies s'ha suscitat una viva polèmica al Perú al voltant d'un futur Museu de la Memòria. El Ministre de Defensa del govern d'Alan García ha declarat que aquest equipament no és cap prioritat pel govern com sí que ho és l'educació i la sanitat, rebutjant d'aquesta manera l'oferiment econòmic del govern alemany. Un cardenal peruà, arquebisbe de Lima, ha afegit a la tesi del Ministre de Defensa que no és cristià un Museu de la Memòria.
Mario Vargas Llosas, un escriptor gens suspecte de radicalitat, l'ha contestat a través d'un article que va més enllà de la polèmica local per acabar responent a la pregunta: Per a què serveix un museu?

Los museos son tan necesarios para los países como las escuelas y los hospitales. Ellos educan tanto y a veces más que las aulas y sobre todo de una manera más sutil, privada y permanente que como lo hacen los maestros. Ellos también curan, no los cuerpos, pero sí las mentes, de la tiniebla que es la ignorancia, el prejuicio, la superstición y todas las taras que incomunican a los seres humanos entre sí y los enconan y empujan a matarse. Los museos reemplazan la visión pequeñita, provinciana, mezquina, unilateral, de campanario, de la vida y las cosas por una visión ancha, generosa, plural. Afinan la sensibilidad, estimulan la imaginación, refinan los sentimientos y despiertan en las personas un espírito crítico y autocrítico. El progreso no significa sólo muchos colegios, hospitales y carreteras. También, y acaso, sobre todo, esa sabiduría que nos hace capaces de diferenciar lo feo de lo bello, lo inteligente de lo estúpido, lo bueno de lo malo y lo tolerable de lo intolerable, que llamamos la cultura. En los países donde hay muchos museos la clase política suele ser bastante más presentable que en los nuestros y en ellos no es tan frecuente que quienes gobiernan digan o hagan tonterías.

via Diario Las Américas

Berlin i la Museumsinsel

L'Illa del Museu de Berlín s'ha completat finalment. Després de setanta anys des de la fí de la Segona Guerra Mundial, s'ha obert al públic el Neues Museum, probablement la més gran exhibició egipciana fora d'Egipte.
Berlín manté així la tradició prussiana iniciada per Frederic Guillem IV de Prússia d'una illa dedicada a l'art i a la ciència. 10 anys de treballs dirigits per l'arquitecte britànic David Chipperfield (via Der Spiegel).
L'afluència de visitants aquests primers dies és un bon presagi pel nou equipament que l'arquitecte ha volgut que expressi la seva dilatada i agitada història.

via Deutsche Welle

crisi, col·leccions d'art i canvis de propietat

La fallida econòmica té múltiples efectes. Pel que fa al nostre àmbit, cal ressenyar els canvis en la propietat de col·leccions d'art. Al llarg dels propers mesos assistirem, ben segur, a episodis d'alienació de béns artístics. És per això que pot resultar clarificadora l'experiència passada. Heus ací el cas de la Gran Depressió i la col·lecció Plandiura.

La colección Plandiura—tal vez única en lo tocante al arte románico—está en venta, y ha bastado que el Ayuntamiento de Barcelona y la Generalidad de Cataluña manifestasen su propósito de adquirirla, antes de que lo hiciesen manos extrañas, para que se alzase en nuestra ciudad apasionado debate: unos, la gran mayoría, en favor de la adquisición, y algunos, pocos, en contra.

La Vanguardia. Dimarts, 19 de juliol de 1932

Així iniciava el seu al·legat a favor de l'adquisició de la col·lecció Plandiura el cronista. Els 7 milions de pessetes de l'època en que es valorava l'adquisició eren una xifra gens menyspreable quan els efectes de la Gran Depressió ja es sentien arreu d'Occident.
Lluis Plandiura aplegà una important col·lecció artística d'obres del romànic fins a les produccions artístiques del seu temps. La col·lecció, dipositada a la seva imponent mansió del barri de la Ribera s'obria esporàdicament a un públic escollit. Plandiura, un dels propietaris de la raó social Plandiura y Carreras S.A, veié com els efectes de la crisi del 29 el colpejava plenament i la fallida fou inevitable.
La decissió de vendre la col·lecció provocà un allau de precs favorables tant de la Junta de Museus de Barcelona com d'entitats i particulars.
El 18 d'octubre de 1932 es signava la compra de la col·lecció Plandiura en un acte solemne en que estamparen la signatura el President de la Generalitat, Francesc Macià, que dies abans hagué d'emetre un comunicat justificant l'adquisició, i l'alcalde de Barcelona., Jaume Aiguader. L'Ajuntament prengué finalment la decisió el divendres, 22 de juliol, amb el vot favorable de 31 regidors i el contrari de dos dels regidors. La polèmica acompanyà la compra durant temps i fou utilitzada per l'oposició governamental d'un i altre signe.
Una part del fons, l'escultura i la pintura, es deposità al Museu d'Art de Montjuïc i la resta del fons (orfebreria, teixits, etc, ) es preveia traslladar-lo a un futur Museu d'Arts Sumptuàries ubicat a la Plaça del Rei de Barcelona.

Frontal d'altar dels Arcàngels. Una de les peces de la col·lecció Plandiura. MNAC

vigilant les sales del Museu

Guardians. Russian Art Museum Guard és el títol d'una exposició que el fotògraf Andy Freeberg presenta en diverses galeries nordamericanes. L'autor ha volgut retre el seu particular homenatge a unes persones que han fet de la guarda de les sales del museu quelcom més que un simple treball i han acabat convertint-se, en una simbiosi perfecta, en un element més del discurs expositiu.